Les migracions interiors a Espanya durant la postguerra van estar marcades per la desigualtat territorial, la manca de feina i el creixement industrial de zones com Catalunya. En aquest context, Todavía huele a carbón es planteja com un projecte editorial que recupera i reinterpreta la memòria migratòria, situant el tren com a símbol de canvi i esperança. A través de testimonis, el llibre construeix un relat narratiu sobre el desplaçament des del sud fins a Catalunya, abordant les causes de la migració, el viatge, l’arribada i la creació d’una nova identitat. Estructurat en sis capítols, combina arxius, fotografies familiars, cites, inserts i manipulats. La seva materialitat, amb papers, textures, troquels i perforacions, el converteix en un objecte de memòria col·lectiva.
